Hola de nou!
DESCRIPCIÓ:
Avui us parlaré d'un treball que vam haver de fer per parelles a classe de COED. Les úniques directrius que els nostres mestres ens van donar per a la realització del treball van ser que havia d'estar relacionat amb els conceptes següents: identitat i territori.
La meva companya (la Clara Quintana) i jo, vam pensar que seria bona idea escollir el tema de la quinèsica. Que, què és la quinèsica? Quinèsica prové del terme grec kinesis, que significa moviment; i estudia tot allò relacionat amb la posició corporal, la mirada, el contacte corporal i els gestos. Per exemple, a Japó, a la Xina i al Vietnam, és important donar i rebre objectes utilitzant les dues mans per demostrar consideració i valoració.
Vam pensar que era un bon tema, no només perquè està relacionat amb l'assignatura de Comunicació oral, sinó perquè també es pot relacionar amb GITIC, a través de les emoticones. Per exemple, aquesta emoticona japonesa: (^_^) simbolitza a una persona que somriu,mentre que a Espanya, utilitzaríem la següent emoticona:
Per acabar-ho de lligar amb el terme territori, vam voler parlar de l'ús dels termes anteriors en diferents cultures, i amb l'ajuda dels companys de classe, crec que va quedar molt clar l'objectiu que es pretenia: fer entendre que cada país té els seus propis gestos, ús de les mirades, o representació d'emoticones per transmetre un missatge o un altra, i al final, arribar tots a crear una identitat pròpia.
A continuació, us explicaré el significat d'alguns gestos que utilitzem sovint:
Gest d'acariciar-se la mandíbula: presa de decisions.
Gest d'entrellaçar els dits: autoritat.
Gest d'asseure's amb les mans agafant el cap pel darrere: seguretat en un mateix i superioritat.
Gest d'inclinar el cap: interès.
Gest d'encreuar els braços a l'altura del pit: estar a la defensiva.
Gest d'encreuar els braços a l'altura del pit: estar a la defensiva.
Gest d'encreuar les cames i balancejar lleugerament el peu: avorriment.
REFLEXIÓ:
Penso que aquest treball ens ha fet ser més conscients de la gran varietat de missatges que un pot arribar a transmetre sense deixar anar una sola paraula.
Una vegada vam finalitzar l'exposició, diversos companys em van dir que gràcies al nostre treball,els va fer estar més atents sobre la importància de la quinèsica quan els hi va tocar exposar a ells. I es que el poder del llenguatge no verbal és molt més gran del que sovint ens pensem. Recordo que a classe, vam haver de resumir un text anomenat Gramàtiques del silenci, a partir del qual, m'agradaria citar el següent paràgraf:
"La més reconeguda i esmentada de les recerques amb base quantitativa (feta per Merhabian el 1972) oferia una distribució força sorprenent: pel que fa al llenguatge, la seva aportació informativa vorejava el 7%. I això sí,del 93% restant n'hauríem d'assignar un 38% a l'aportació informativa que farien les variades qualitats de la veu i un 55% a la comunicació no verbal en sentit estricte, l'expressió de la cara, la mirada els gestos, el tacte, la distribució de l'espai o del temps, el vestit, l'aspecte físic o els objectes de l'entorn".
En resum, és sorprenent aquest 55% d'informació que aporta el llenguatge no verbal. El text també posa molt èmfasis en la veu, ja que tal com explica "ens informa sobre l'estat de les nostres emocions, sobre l'estat general del nostre cos i sobre les nostres actituds".
Per acabar-ho de lligar tot, m'agradaria explicar, que a classe, quan vaig haver de recitar el poema "La Sardana" (de Joan Maragall), al principi, recordo que amb els nervis notava que tenia les cames rígides i quan estirava el braç em sentia com si tingués un parkinson avançat. El més curiós, però, és que el control de la veu el dominava bastant pel que fa a l'entonació o les pauses; i quan vaig acabar la recitació i vaig preguntar si se m'havien notat els nervis que m'envaïen tot el cos, tothom em va dir que no. Penso que en aquesta situació,per tant, la veu va jugar un paper molt important a favor meu, ja que tot i jo saber el patiment que estava passant, la veu devia fer entendre al públic que el meu estat era alguna cosa així com d'autocontrol i divertiment.
Realment, és ben cert, allò que diu el llibre que vàrem haver de llegir titulat "Com parlar bé en públic" on ens comenta, que per controlar els nervis, hem d'intentar evitar l'anomenat "efecte melic", és a dir, no centrar-nos en el que sentim sinó en el què diem i com ho diem.
AMPLIACIÓ:
La Sra. Teresa Baró és una experta en comunicació no verbal, així que pels que seguiu interessats en saber més coses d'aquest món tan interessant, us deixo un dels seus vídeos on ens parla de la mirada.
"La més reconeguda i esmentada de les recerques amb base quantitativa (feta per Merhabian el 1972) oferia una distribució força sorprenent: pel que fa al llenguatge, la seva aportació informativa vorejava el 7%. I això sí,del 93% restant n'hauríem d'assignar un 38% a l'aportació informativa que farien les variades qualitats de la veu i un 55% a la comunicació no verbal en sentit estricte, l'expressió de la cara, la mirada els gestos, el tacte, la distribució de l'espai o del temps, el vestit, l'aspecte físic o els objectes de l'entorn".
En resum, és sorprenent aquest 55% d'informació que aporta el llenguatge no verbal. El text també posa molt èmfasis en la veu, ja que tal com explica "ens informa sobre l'estat de les nostres emocions, sobre l'estat general del nostre cos i sobre les nostres actituds".
Per acabar-ho de lligar tot, m'agradaria explicar, que a classe, quan vaig haver de recitar el poema "La Sardana" (de Joan Maragall), al principi, recordo que amb els nervis notava que tenia les cames rígides i quan estirava el braç em sentia com si tingués un parkinson avançat. El més curiós, però, és que el control de la veu el dominava bastant pel que fa a l'entonació o les pauses; i quan vaig acabar la recitació i vaig preguntar si se m'havien notat els nervis que m'envaïen tot el cos, tothom em va dir que no. Penso que en aquesta situació,per tant, la veu va jugar un paper molt important a favor meu, ja que tot i jo saber el patiment que estava passant, la veu devia fer entendre al públic que el meu estat era alguna cosa així com d'autocontrol i divertiment.
Realment, és ben cert, allò que diu el llibre que vàrem haver de llegir titulat "Com parlar bé en públic" on ens comenta, que per controlar els nervis, hem d'intentar evitar l'anomenat "efecte melic", és a dir, no centrar-nos en el que sentim sinó en el què diem i com ho diem.
AMPLIACIÓ:
La Sra. Teresa Baró és una experta en comunicació no verbal, així que pels que seguiu interessats en saber més coses d'aquest món tan interessant, us deixo un dels seus vídeos on ens parla de la mirada.
Fins ara hem parlat sobre comunicació no verbal, un mitjà diferent al llenguatge oral. Per acabar, m'agradaria citar les idees principals d'un article que vam haver de resumir titulat "El llenguatge i les llengües" per recordar que el llenguatge és molt més que un medi de comunicació.
>El llenguatge és el factor bàsic que ens constitueix com a éssers humans perquè fa possible el discurs abstracte i la parla aplaçada.
>Amb el llenguatge ordenem tan les experiències que tenim del entorn com les que s'originen dins nostre.
>El llenguatge juga un paper principal en la constitució del pensament i és ademés, el suport de la memòria.
>El llenguatge ens permet la lliure expressió i és la causa del diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada